y es dolsa si convé, y es falaguera
y es jove com un brot de primavera,
y es vella com l’hivern, y no está morta.
/ la falaguera a Penarroija son los helechos, en este cas afalagadora, halagadora/
https://josepbargallo.wordpress.com/2014/07/08/es-jove-com-un-brot-de-primavera-desideri-lombarte-laltre-any/
 |
| aná pipán |
Lo 2014 mos porte conmemorassións literáries, com ara lo 25 aniversari de la mort de Desideri Lombarte, lo poeta del Matarraña. Naixcut al 1937 al Mas del Moliná, del terme de Peñarroija de Tastavins, a la comarca del Matarraña (a les terres que, des d’una visió sentral dels territoris de la nostra llengua, anomenem la Franja del meu cul).
Encara que la seua dedicassió a la producsió literária va sé lamentablemén curta básicamen los radés deu añs de la seua vida, lo seu interés es indiscutible.
Activista cultural, poeta, autó teatral, narradó, historiadó, ensayiste y cofundadó de la Ascuma, assossiassió cultural del Matarraña, lo gros de la seua obra va sé publicat póstumamen. Después d’añs d’una llarga enfermedat, Desideri Lombarte la va diñá a Barselona, aon residíe y aon habíe treballat de delineán, al añ 1989.
La seua llengua poética es popular, la llengua dels llauradós (com ell mateix habíe sigut a la seua juventut), dels homes y les dones de la seua terra, pero consienmén tratada com a material literari.
Lo seu paisache es lo Matarraña y lo seu tema sentral lo seu territori, la seua terreta. Podríem di, pos, que se trate d’una obra rural, pero es un cant a la gen, a la seua vida cotidiana, als seus anhels, a la seua lucha pel futur, a la seua identidat concreta… Des d’un món urbano potsé aixó es rural, pero es tan universal com la siudat o la multiculturalidat.
Cuan no quedará res,
cuan morts los rius blanquejarán les gleres,
eixuts ullals, seques les fenasseres.
Aufegat lo caliu
a les dures entrañes de la terra,
cuan no plourá ni nevará a la serra.
Cuan ni un abre ñaurá,
ni cap garba de blat per les garberes,
ni creixerá cap chop per les riberes.
Cuan no quedará res,
només ermes les terres, sec lo mar,
quedará la paraula. Quedará.
Es, pressisamén, la paraula alló que definix la poesía. La poesía del payo que, com tans atres poetes chapurriaus (tamé de la seua generassió de postguerra), mos parle d’ell mateix. De la seua enfermedat, en este soneto de versos blangs que repetix, pressisamén, “vida” com a paraula final del primé verso dels dos cuartetos.
LA VIDA ME SEN VA
Entre’ls dits de les mans me s’escole la vida,
y l’abundós ullal s’eixugará a l’estiu.
La vida me sen va costes avall furienta,
mentres, tossut de mi, pujo la costa amún.
L’últim rach de l’ullal, l’últim alé de vida, /últim, radé/
l’últim borboll d’amor que a l’estiu brollará,
no sirá pa ningú, que’s pedrá per la costa
entre motes de jonça y fenasseres seques.
A la terra tornat lo que ve de la terra,
lo que a la terra dec pago en bona moneda,
en moneda corrén, corrén costes avall.
Si se’l beguere algú l’últim raget de l’aigua,
a la jonça del prat ell pagaríe lo deute,
que yo, en l’últim alé, mu dixo tot pagat.
SORÓLLAT Y POCA SON
SORÓLLAT y poca son,
ya s’ha acabat lo dormí,
espavílat, que si dorms,
de net no en farem un dit. /Net, llimpio o nieto/
SORÓLLAT y fes soroll
y als sorts fot-los un bon crit
que si te quedes com un poll,
callat, bañat y arrupit,
encara anirás al roll,
al roll dels pobres d’esperit.
SORÓLLAT y fes camí,
camí de la llibertat,
llibertat de di o no di.
Y dién la verdat, a la ñafra fica’l dit.
Y no parlos per parlá,
si parles, parla en sentit:
agre, dols, moll o enfurit.
SORÓLLAT. Si estás parat,
te quedarás ensopit.
///
Ni llum, ni foc, ni caliu,
ni foc, ni sendra calenta.
Ni un rossegonet de pa
al cul de la panereta.
Ni aigua al canti y a l’armari,
ni gota d’oli a l’olleta.
Al carré flos y violes,
y al balcó clavellinera,
y a dins de casa ni un ral,
y a fora la gran fachenda.
Apariénsies de cristiana
cuan va a la missa primera,
y cuan vas al de nitet,
y pujes la costereta,
aón vas, que no u sápigue ningú?
Aón vas, que vas tan contenta?
MOROS Y CRISTIANS
De damún de la roca miro’l pla
y vech atrafegats cristians y moros,
uns porten les espases a la má,
altres guañen perque trumfen los oros.
Per un trosset de terra de secá
vendríen a son pare y a sa mare;
per un bossí de pa, si ne’ls faltare,
li trauríen la sang a son germá.
Y per hausir una dona, si convé,
traíxen a l’amic, y satisfets,
en lo cap alt passejen pel carré.
De damún de la roca los miro y vech
com trafeguen pel pla y per la vall verda,
y s’omplin de miséria y pasten merda.
Per a mantindre lo record de la seua patejada (huella) al Matarraña (d’aon sempre se va sentí pese als añs a Barselona) y valorá la seua obra dins la literatura chapurriana, diverses entidats de la comarca han convocat l’añ Desideri Lombarte, “l’autó mes emblemátic y prolífic que ha vist naixe lo Matarraña y un dels més importáns que ha tingut la literatura chapurriana a la Franja del meu cul ”, com diuen los seus convocáns.
Són: l’Assossiassió de Jóvens de Peñarroija, l’Assossiassió Cultural del Matarraña (ASCUMA) y l’Ajuntamén de Penarroija, en colaborassió en la Comarca del Matarraña, Assossiassió Cultural Tastavins (catavinos) y atres entidats culturals del territori.
Podeu trobá les actividats de l’añ al blog selebrém l’añ Desideri Lombarte.
NOTES
• Podeu descarregatos bona part de Ataüllá lo món des del Moliná an este PDF
•
• Túrnez & Sessé han musicat poemes de Lombarte an alguns dels seus discos. Aquí teniu lo llistat.
• Tamé han musicat poemes seus Los Draps, Mallacán (Macallan no) y Xeic!, entre atres.
•
Aquí un cornut en música de Los Draps (bruts o llimpios).
Encara que la seua dedicassió a la producsió literária va sé lamentablemén curta básicamen los radés deu añs de la seua vida, lo seu interés es indiscutible.
Activista cultural, poeta, autó teatral, narradó, historiadó, ensayiste y cofundadó de la Ascuma, assossiassió cultural del Matarraña, lo gros de la seua obra va sé publicat póstumamen. Después d’añs d’una llarga enfermedat, Desideri Lombarte la va diñá a Barselona, aon residíe y aon habíe treballat de delineán, al añ 1989.
La seua llengua poética es popular, la llengua dels llauradós (com ell mateix habíe sigut a la seua juventut), dels homes y les dones de la seua terra, pero consienmén tratada com a material literari.
Lo seu paisache es lo Matarraña y lo seu tema sentral lo seu territori, la seua terreta. Podríem di, pos, que se trate d’una obra rural, pero es un cant a la gen, a la seua vida cotidiana, als seus anhels, a la seua lucha pel futur, a la seua identidat concreta… Des d’un món urbano potsé aixó es rural, pero es tan universal com la siudat o la multiculturalidat.
Cuan no quedará res,
cuan morts los rius blanquejarán les gleres,
eixuts ullals, seques les fenasseres.
Aufegat lo caliu
a les dures entrañes de la terra,
cuan no plourá ni nevará a la serra.
Cuan ni un abre ñaurá,
ni cap garba de blat per les garberes,
ni creixerá cap chop per les riberes.
Cuan no quedará res,
només ermes les terres, sec lo mar,
quedará la paraula. Quedará.
Es, pressisamén, la paraula alló que definix la poesía. La poesía del payo que, com tans atres poetes chapurriaus (tamé de la seua generassió de postguerra), mos parle d’ell mateix. De la seua enfermedat, en este soneto de versos blangs que repetix, pressisamén, “vida” com a paraula final del primé verso dels dos cuartetos.
LA VIDA ME SEN VA
Entre’ls dits de les mans me s’escole la vida,
y l’abundós ullal s’eixugará a l’estiu.
La vida me sen va costes avall furienta,
mentres, tossut de mi, pujo la costa amún.
L’últim rach de l’ullal, l’últim alé de vida, /últim, radé/
l’últim borboll d’amor que a l’estiu brollará,
no sirá pa ningú, que’s pedrá per la costa
entre motes de jonça y fenasseres seques.
A la terra tornat lo que ve de la terra,
lo que a la terra dec pago en bona moneda,
en moneda corrén, corrén costes avall.
Si se’l beguere algú l’últim raget de l’aigua,
a la jonça del prat ell pagaríe lo deute,
que yo, en l’últim alé, mu dixo tot pagat.
SORÓLLAT Y POCA SON
SORÓLLAT y poca son,
ya s’ha acabat lo dormí,
espavílat, que si dorms,
de net no en farem un dit. /Net, llimpio o nieto/
SORÓLLAT y fes soroll
y als sorts fot-los un bon crit
que si te quedes com un poll,
callat, bañat y arrupit,
encara anirás al roll,
al roll dels pobres d’esperit.
SORÓLLAT y fes camí,
camí de la llibertat,
llibertat de di o no di.
Y dién la verdat, a la ñafra fica’l dit.
Y no parlos per parlá,
si parles, parla en sentit:
agre, dols, moll o enfurit.
SORÓLLAT. Si estás parat,
te quedarás ensopit.
///
Ni llum, ni foc, ni caliu,
ni foc, ni sendra calenta.
Ni un rossegonet de pa
al cul de la panereta.
Ni aigua al canti y a l’armari,
ni gota d’oli a l’olleta.
Al carré flos y violes,
y al balcó clavellinera,
y a dins de casa ni un ral,
y a fora la gran fachenda.
Apariénsies de cristiana
cuan va a la missa primera,
y cuan vas al de nitet,
y pujes la costereta,
aón vas, que no u sápigue ningú?
Aón vas, que vas tan contenta?
MOROS Y CRISTIANS
De damún de la roca miro’l pla
y vech atrafegats cristians y moros,
uns porten les espases a la má,
altres guañen perque trumfen los oros.
Per un trosset de terra de secá
vendríen a son pare y a sa mare;
per un bossí de pa, si ne’ls faltare,
li trauríen la sang a son germá.
Y per hausir una dona, si convé,
traíxen a l’amic, y satisfets,
en lo cap alt passejen pel carré.
De damún de la roca los miro y vech
com trafeguen pel pla y per la vall verda,
y s’omplin de miséria y pasten merda.
Per a mantindre lo record de la seua patejada (huella) al Matarraña (d’aon sempre se va sentí pese als añs a Barselona) y valorá la seua obra dins la literatura chapurriana, diverses entidats de la comarca han convocat l’añ Desideri Lombarte, “l’autó mes emblemátic y prolífic que ha vist naixe lo Matarraña y un dels més importáns que ha tingut la literatura chapurriana a la Franja del meu cul ”, com diuen los seus convocáns.
Són: l’Assossiassió de Jóvens de Peñarroija, l’Assossiassió Cultural del Matarraña (ASCUMA) y l’Ajuntamén de Penarroija, en colaborassió en la Comarca del Matarraña, Assossiassió Cultural Tastavins (catavinos) y atres entidats culturals del territori.
Podeu trobá les actividats de l’añ al blog selebrém l’añ Desideri Lombarte.
NOTES
• Podeu descarregatos bona part de Ataüllá lo món des del Moliná an este PDF
•
• Túrnez & Sessé han musicat poemes de Lombarte an alguns dels seus discos. Aquí teniu lo llistat.
• Tamé han musicat poemes seus Los Draps, Mallacán (Macallan no) y Xeic!, entre atres.
•
Aquí un cornut en música de Los Draps (bruts o llimpios).
Obra disponible a Casa del Libro
1991: A la sombra de les roques del Masmut, colecsió cuaderns de la Glera
1993: Senténsies comentades y Voldría sé, Lo Trull
1994: Romansos mai contats / Boires y borrims, Pa de Casa
1995: Cartes a la Molinera / La bona vida y la mala bava, Lo Trull
1999: Miracles de la Mare de Déu de la Fon y atres poesíes esparses, Lo Trull
2000: Ataüllá lo món des del Moliná (antología), Lo Trull
Teatre
1992: Teatre Inédit, cuaderns de la Glera
Narrativa
1997: Memóries d’una desmemoriada mula vella. Cuaderns del single, 2008
2010: Les aventures del sastre Roc d’Arça, Lo Trinquet
Ensayo históric
1990: 600 Añs de Toponímia a la Vila de Penarroija, Llibres de Ponén
1999: Penarroija. Una vila de frontera, asoc. Cultural de Penarroija
