viernes, 23 de febrero de 2018

L'emigrán penarroijí

L'emigrán penarroijí


Ay, amic meu,
tornem al primé día,
als matíns de sel ros,
al rasé de la tarde, a la Vila.

Tornem a mirá los arbres,
los chops secallosos del barrang,
les velles oliveres del Solá,
les resseques viñes de les Planes.

Cuáns añs fa?
Erem mol minuts
cuan mon vam aná.

Vam dixá lo bestiá,
lo pare y la mare,
lo parell de les mules, lo llaurá,
los yayos que pensaben:
- Aón sen deuen aná
per eixe món solets ?
- Diu que a la Capital,
que volen vore coses.
- Qué coses volen vore?
Si yo d'assí mateix,
sense mourem de casa,
trac lo cap pel balcó y vech mich món:
Lo terme de Monroch,
los Vilasans, los Tolls,
lo Prat, les Planes,
la fon de na Suñera y la dels Salzes,
los Avellanés, los Comellás,
la Tossa y les Buitreres.
Yo vech verdejá lo blat, la viña,
los amelés florits, les oliveres.
Y vech lo campaná, les cases,
la gen que passe pels carrés,
la lluna blanca, les nits de sel ras.
Les estrelles del sel,
la neu, lo gel.
Qué mes ña per a vore ?

La mare mos va fé la maleta,
mich plorosa, mich contenta.
Lo vestit dels domenges,
tres camises, la de portá, la nova y la vella.
Les sabates als peus - no ne tenien mes que unes -
y lo calaix que va quedá forro.

va passá pel carré mes de deu voltes.
Tú la estabes mirán detrás del finestró.
No vas baixá al carré, no vas tindre valor
de parlali.

Ta mare va fé una truita en seba. a Penarroija es canibalisme minjá sebollot /
Casi no vas sopá.
No teníes gana,
pensabes en demá.

A punteta de día eixíe lo coche.
La maleta, lo saquet.
A la cartera onse billets de sen
y cap de mil.
Y un nugo al pit.

Baixabe lo coche mol depressa
carretera avall.
Los arbres y oliveres
passaben per atrás.
Un home en la bufanda al coll, dabán del burro,
anabe a treballá.
La mare de Déu de la Fon
te va mirá
cuan passabes y no li vas fé cas.

Lo riu, racó del Caro,
pon del Gort, Fondespala,
y tira per avall.
Al cap de les Crestes
vas mirá per atrás
tot aquell territori te ere familiá.

Valderrobres, lo riu abaix,
lo Castell a dal.
La Vila se despertabe endormiscada.
Tú portabes una inquietud al pit,
potsé ten hagueres entornat.

Pujabe lo tren bufán,
lo fum que fee ere mes gran
que lo que fan los formigués cremán.  / Formigués per a fé carbó de lleña /

Vas pujá al tren,
vas mirá amún
y vas vore les serres y la Caixa,
pero mol lluñ.

Lo Riu, l'Ebre, qué gran.
Les hortes, tot pla.
Tortosa, quina capital.
Va passá lo tren pel pon
cansat, bufán.

La maleta, lo saquet,
aná a traure billet.
Y cuánta gen, y tots desconeguts.
Van y venen depressa,
y no te diu res dingú.

Lo tren a Barselona es mol mes gran,
mes llarg, mes nou.
Al eixí de Tortosa caíe un borrimet.
Tens mal gust a la boca.
Quina pudó se sen,
d'aigua bruta, de verdura podrida.
Y una salabró al ambién.

Lo tren done una volta mol ampla,
y allá a la dreta veus lo mar.
No l'habíes vist may,
fret, lluén, blau.
T'arrossines al bang de fusta dura,
tanques los ulls. Lo tren tric-trac-trac.
Lo tren va mol depressa, massa depressa va.
Si anare a poc a poc
y no arribare may!
No ne ting gens de ganes de arribá.

Ere una bona gen y mol amable.
Parlaben catalá,
y be que lo parlaben.

Me van doná la ma.
Les dones me besaben.
Se van interessá
pel pare y per la mare.
- Y els avis, com están ? 
Deuen de sé mol grans.
Pero es que viu mols añs la gen de poble.
Estarás cansat, oi ?
Es ben llest y eixerit
aquest noi !
Soparás y et posarás al llit.
Diu la dona.
- Cansat sí que u estic
y no ting gana.

Lo cuartet ere estret,
minut lo llit.
Gran ere la finestra
que donabe a un forat
que sel ubert ni diuen,
negre y trist,
que fee una pudó mol gran,
la mateixa pudó que a Tortosa:
Pudó de Capital,
aquí diuen Ciutat.  / Siudat /
Lo llit ere tovet
pero los llansols bañats.
Vach dormí com un soc
y vach ensomiá tota la nit:
Yo estaba a un bancal,
guardaba les ovelles,
y pel mich del bestiá
veníe lo tren fen fum.
Lo tren ere blang,
lo fum ere negre.
Lo bestiá no se movíe,
yo corría apartán les ovelles.
Lo tren passabe y no acababe may.
Si haguere vingut de canto u mate tot.
Lo bancal de baix ere lo mar.
Lo tren s'afuave a un mar groc de sibada
y una fumarrina del mar s'eixecabe
y una espuma blanca per tot lo bancal.

En una tassa blanca me van posá lleit y café.
- ne diuen café amb llet -,
hi suquen un pa blang,
mol blang y tovet.

Habíes d'aná a buscá faena
allá aón t'habíen dit.
A la siudat, que diuen,
los carrés són mol amples,
les cases tan iguals
que no saps per aon vas.

- Que sóc, que ving per aquella faena ...
Pari, pari. De seguida el rebran.
 Segui , si us plou.
Vach esperá una mica,
va eixí un home mol alt,
ben vestit y mol ben pentinat.
- Vol passar? Segui.
- Vosté treballarà amb el senyor Llinàs.
Ell li dirà com va la coordinació
de totes les feines que aquí es fan.
Si sou treballador, honrat i addicte,
vós podreu prosperar.
Per a guanyar diners
haureu de treballar.
Aquí es treballa molt,
aquí no és com al camp.

Aquella faena no ere treballá:
La taula, la cadira, papés y mes papés,
factures y albaráns.
Les máquines no paren,
de nit y de día: tric-trac, tric-trac.
Pols, pudó y caló, quina caló mes gran.
La siñoreta Lola diu que pujos,
lo siñó Llinás que baixos a baix.

- No, home, no, s'ha de passar pel Banc.
- Escolto, siñoreta, este papé qué'l fach ?
- Tu noi, oi que ets de Lleida ?
No siñoreta Lola
yo soc de per Tortosa.
Tortosa, i ara ?
No, de Tortosa no, de mes amún,
de Penarroija soc.
I Pena-Roja a on cau?
Es lo Baix Aragó, un poblet mol minut.
Es un racó de món.
- Ai, els poblets petits a mi m'agraden molt.
Són tant típics i la gent tant oberta,
les cases tant antigues i els camps tant bonics.
La meva àvia és d'un poble de Lleida,
a Lleida hi tinc cosins.
Tu deus ser de pagès.
A casa meua som gen llauradora,
tenim terra y piná,
oliveres, amelés y viña
y bona rabera de bestiá.
- I doncs, què fas aquí si teniu tot això ?
- Tindre lo que tenim no es tindre molta cosa.
Es molta obligassió.
Matiná, tardejá, sembrá y segá.
S'ha de treballá mol
y al cap de l'añ, si passes cuentes,
haurás fet poc racó.
Tindrás bon minjá y beure,
tindrás la casa plena de tot,
mol poques pessetes,
y mols entropessóns:
Que si la pedregada, que lo gel,
que les contribussións.
- Ai no, que els pobles són tranquils
hi ha molta llibertat i allí fas el que vols.
Vas, véns, entres, surts,
allà et coneix tothom.

- No, siñoreta Lola, aixó no es verdat.
De verdat lo que allí passe,
que no pots doná un pas
sense que tots u sápiguen.
Si te dones bona vida
diuen que eres un gos.
Si mol treballes, nit y día,
te dirán egoiste y desastrós.
Tonto sirás si eres bona persona.
Y si fas lo que fan los que be van
sirás un envejós, tots te criticarán.
No farás may res a gust de tots.

Aquí a la Capital
cadaú va pel seu camí.
Puc eixecam pronte o tart,
dengú se cuide de mí.
Pots vestí de negre, pots vestí de blang.
Pots portá sabates o espardeñes,
pots aná esquilat o en llargues greñes,
pots aná en coche, tranvía o caminán,
sense temó ni pensá del qué dirán.

- Vols dir que serà tant ?
No serà que els uns es preocupen dels altres,
que viuen més units que nosaltres,
que s'ajuden amb bona voluntat ?

- Potsé sí, siñoreta, potsé tingue raó.
Pero ay de la enveja,
de la mala fe, de la murmurasió!
Si compres una casa, d'aón han tret los dinés ?
Y si te vens un bancal:
Sen van a la ruina, no farán may res.

Si dinés vols amprá:
U fan pel interés.
Si matines: Aón vas abans de día ?
Y si t'eixeques tart: No portarán camisa.

No penso, siñoreta,
som com som y com sempre ham sigut,
que no som gen dolenta, / roina
y vivim y viurem com sempre ham viscut:
Per a be cadaú a casa seua,
y cuan va malamén, tots som un.

Y com passen los añs!
Treballes y prosperes y te fas gran,
y tens dona y tens fills y te fas vell.
Y un día te poses a pensá y mires cap atrás:

Aquells carrés tan amples,
aquelles carreteres tan dretes
y les cases tan altes,
tan plenes de finestres,
te pareixen estretes,
pesades y negres.
Te pesen les espales
y te se cansen les cames de tan pujá escales,
y mires cap atrás y penses:
Aón estará lo ramat de les ovelles ?
Y lo camí del maset,
tan triscadet que estabe,
quí lo despedregará, pobret ?

Y de la mula roija, qué sen haurá fet?
Deu fe añs que s'ha mort,
vam naixe lo mateix añ, ella y yo.

La viña dels Collets encara viu.
Y lo chop del barranquet aon fee lo niu
una garsa chillona?
Y los amelés dels Tolls
de l'amela llargueta y marcona ?

Ay, amic meu!
Ham tornat en les cames pesades,
en la vista cansada y en la mateixa veu
que vam dixá flotán al aire.

Tornarem al rasé de les Rodes,
a pendre lo sol tibiet de la tarde.
Contarem les históries y les coses
que passen al país dels carrés amples,
de carreteres dretes
y de cases mol altes.

Y cuan lo sol caurá detrás de Torredarques,
tirarem camí abán pel Trenc,
poc a poquet, coixín coixán,
y tú amic meu, dirás potsé:
Cheic, no córregues tan !



































































Yo no óbrigo lo balcó

Yo no óbrigo lo balcó


Avui ha eixit un sol lluén,
lo sel estae cla, d'un gris blavós,
un sol esplendorós
y un ventet suau, ni fresquet ni calén.

Per la finestra uberta
miro lo pla vert, la roija terra,
miro lo riu, la serra,
y per damún de tot la moleta deserta.

Avui les orenetes volaben mes depressa,
ñabíe una aigualera pels teulats,
y pels bancals sembrats
dormíe una calicha poc espessa.

Los llansols blanquejen als balcóns
de nostra Vila, als balcóns florits
y pels brancals humits
entre lo sol, uberts los finestróns.

Eixíe, a poc a poc, la gen a treballá
a la viña y al hort,
a la umbría, al solá y a la sort,
al vergé, al olivá.

Dos dones, carré avall, van a la fon,
y la yaya fa lo diná.
Una arruixe lo carré per a agraná,
dos mosses van al forn.

Dabán de les ovelles va lo pastó,
passe una rabera de bestiá,
a la esquena lo saquet del diná,
lo gos entre les cames, a la ma lo bastó.  / la gallata

S'escampe lo sol per tot arreu,
va a treballá la gen,
a l'aire, al sol, al ven,
aneu per aon aneu.  /Anigueu per aon anigueu.

Y yo del finestró
miro als que van y venen,
dels ufanosos bancals,
per la ilusió y les ambissións que tenen
y no óbrigo lo balcó
no sigue que me cridon p'ajudals. / Esta estrofa té dos versos mes que al original /